Estratègia

(En construcció)

En aquest apartat,  s’exposen l’orientació operativa d’aquests treballs i algunes estratègies que han estat inserides a l’estructura de les obres amb la finalitat d’intensificar el seu profit o, si més no, de facilitar la tasca, sempre complexa, d’emprendre la seva posta en escena.

Sobre el Teatre

Aquests treballs, inclòs el recital participatiu ‘Vivència lorquiana’, tot i la seva aplicació en altres àmbits, han estat elaborats amb la pretensió de constituir una aportació eficient als entorns escolar i terapèutic.

Tenen com a base l’ús de l'exercici teatral, perquè aquest exercici constitueix una destacada eina de suport que, de forma tradicional i factible,  ha estat aplicada al món escolar i, més recentment, a l’àmbit terapèutic.

Aquesta aportació s’ha d’entendre en tots dos casos, com a suport de la feina principal d’Ensenyament i de Teràpia; no obstant i en funció de les utilitats que s’expliquen més endavant i d’altres exposades a l’article ‘Estratègia holística’, l’exercici teatral pot esdevenir un recurs ineludible.

Sobre el Teatre de text

Així en l’activitat escolar, com en la pràctica terapèutica, des de fa dècades, s’han estat  imposant unes línies de treball que postulen l’omissió del text escrit quan s’elabora un treball teatral a l’Escola o a l’àmbit terapèutic.

Diverses són les raons per les quals s’arriba a aquesta conclusió. No hi estem d’acord, però no entrarem a discutir-les, perquè entenem que emprar qualsevol tipus de pràctica teatral en terrenys educatius i terapèutics és sempre un profit per alumnes i usuaris, sigui quina sigui la tendència que la meni.

No obstant, mostrem les nostres idees, que intenten ponderar com a millor encara l’ús del text (‘la paraula escrita per un altre’), aplicat als espais que serveixen de bastimentada a les tasques educativa i terapèutica.

-          En primer lloc, hi ha un motiu que per se, hauria de ser suficient: el coneixement, vivència i manteniment de la literatura teatral.

-          Fer teatre comporta molts beneficis perquè es treballen molts aspectes personals, alguns d’ells exposats a l’esmentat article de l’autor d’aquest blog. No obstant, hi ha quatre d’aquests aspectes que són exclusius de la tendència que anomenem ‘ús del text’:

o       La incorporació i manteniment d’estructures lingüístiques.

No escapa a la nostra observació, el progressiu deteriorament de les estructures lingüístiques que han patit els col·lectius juvenils i les persones ateses en alguns espais terapèutics. S’ha de tenir present que:

*         L’exercici teatral proporciona una simulació on es reprodueixen la paraula de determinada persona (personatge), la seva circumstància i la seva història; elements amb els quals practicarem actituds, gestos, sentiments, tot proferint en veu alta un text, estructures de paraules per a perfeccionar la dicció i per a incorporar-les al nostre bagatge personal. En definitiva, simularem una acció real, on aplicarem tots els nostres recursos personals per a donar vida a la situació plantejada, mentre desenvolupem l’aprenentatge vivencial de la llengua.

*         Al nostre entendre, la Generalitat de Catalunya faria bé d’omplir els prestatges de les escoles amb obres de teatre i incentivar el retorn del vell costum de representar teatre als recintes escolars. La simulació facilitaria l’entrenament de l'ús i pronunciació i, a més a més, col·locaria aquest aprenentatge a l’ambient lúdic. La llengua, des del Teatre, és un joc molt divertit.

o       L’exercici de la rèplica. No solament s’aprèn a dir en veu alta el diàleg corresponent; també s’aprèn què es pot fer mentre parla l’altre per després aplicar-ho a la vida real.

o       Durant el procés d’assaig, els participants entrenen de forma tan sistemàtica com natural, la facultat de la memòria.

o       L’empatia. El teatre de text ens proporciona la possibilitat de ficar-nos dins la pell d’un altre i viure esdeveniments des d’una perspectiva diferent a la pròpia. Actitud molt necessària  en tots dos col·lectius, l’escolar i el terapèutic, i que des de l’ús del text, es pot abordar amb el mínim d’inconvenients, perquè:

*         El fet que el participant representi un personatge, li permet projectar i expressar les seves emocions sense la implicació personal que exigeixen altres tècniques.

*         Des d’aquesta perspectiva, també pot assolir altres punts de vista, penetrar en ells i debatre’ls amb els companys, sense l’acalorament de la defensa que comportaria si fossin propis.

La flexibilitat del número de personatges

Aquesta estratègia nasqué amb la pretensió d’afavorir la coincidència entre el nombre de personatges a interpretar i el nombre de participants.

Una de les dificultats que normalment es troba el professor quan aborda el muntatge d’una obra de teatre amb els seus alumnes, és que el nombre de personatges i el de participants són diferents.

‘Història d’una cirera’ es va concebre amb una estratagema que facilita aquesta coincidència. La trama està concebuda per períodes històrics estancs, de forma que, doblant els personatges de cada període, amb quatre o cinc actors es poden repartir tots els papers. Per altra banda, els papers a repartir es poden multiplicar molt, fent cada participant el seu paper, distribuint el paper de Narrador entre diferents actors, etc.

L’encís de la Tramoia

Aquesta estratègia nasqué també amb la pretensió d’afavorir la coincidència entre el nombre de personatges a interpretar i el nombre de participants.

En aquest cas però, el nombre de personatges és difícilment variable.

La forma d’augmentar las possibilitats de participació ha estat concebuda a través d’oferir la intervenció en escena a les persones que actuen de tramoia. Se’ls invita a executar els efectes, formant part de l’acció dramàtica proposada per la trama, davant del públic, sobre l’escenari i coordinats amb les evolucions escèniques realitzades pels actors.

Amb aquesta estratagema s’assoleixen dos objectius:

1. Ajustar el nombre de papers necessaris al de participants disponibles.
2. Incorporar a l’exercici teatral totes aquelles persones que els costa participar en aquesta mena de pràctica; tot proposant una incorporació gradual a l’assaig i, per tant, a la possible representació.

Aquesta estratègia s’explica als articles ‘El encanto de la Tramoya’ i ‘La Tramoya viva’.

L’obra on es proposa aquest ardit és ‘Jonàs, Jonàs’,

Col. Ntra. Sra. del Coll – Barcelona – 1985 – Dir. M. Pacheco Vidal
Assajos : Jonàs es dirigeix cap a la barca.
Assajos : Intervenció de la tramoia a l’acció dramàtica.
L’escena a la representació.

però també s’aplica a ‘Les sirenes s’avorreixen’, on es recrea l’entorn del rodatge d’una pel·lícula i a ‘El Màgic Sapastre’ on es proposa la manipulació en escena d’un drac de quatre caps.

El contacte amb el públic

Aquestes obres propicien situacions per a poder observar el públic i interactuar amb ell durant la representació.

Narradors, aparts, interpel·lacions, missatges, edictes i, inclòs, bromes, simulacions per sobre de la simulació teatral, com a ‘Història d’una cirera’, quan es fingeix un accident que interromp la representació o a ‘Jonàs, Jonàs’, en el moment en que es demana al públic que surti de la sala.

Elaborar la interpretació al voltant d’aquestes estratagemes fan tenir present la imatge del públic durant el assajos; cal preparar conscientment aquestes tàctiques per a interpretar-les bé al seu moment, davant dels previsibles espectadors.  Treball que, de forma especial en el terreny terapèutic, està lligat a l’autoestima, sobre tot, l’autoestima dels familiars que hi assistiran després, a la representació; disposició personal que més tard ha de revertir en la dels propis usuaris.

 Es pot ampliar sobre aquesta estratègia als articles:

‘Teatro y observación’, Cuadernos de Pedagogía, núm. 144, Barcelona, gener 1.987.

‘Una cereza, una historia, una forma de contarla’ Núm. 4 de la sèrie ‘De palique con Kike. (Article publicat a la revista ‘Ñaque’, Ciudad Real (España); nº. 11, octubre 1999)

L’exercici de comparació de gèneres artístics

La tradició teatral ha fet seva l’experiència interdisciplinària: Arts plàstiques, música, dansa i literatura s’ajunten amb l’Art Dramàtic per a assolir un objectiu comú: la posta en escena d’una obra de teatre. La seva interacció proposarà i realitzarà el projecte, tot desenvolupant un procés artístic inigualable.

És des d’aquesta premissa que l’autor d’aquest blog, va construir una estructura dramàtico-pedagògica que permetés ampliar aquesta interacció a altres àmbits de l’Art no habituals en la pràctica teatral. Així, ideà una estratègia que, inserida a les seves obres, permetia expandir aquest exercici d’interacció del Teatre a altres espais artístics no usuals a la pràctica escènica, com ara el llenguatge narratiu, el cinematogràfic o la Poesia. A aquesta estratègia l’anomenà ‘exercici de comparació de gèneres artístics’; desenvolupada en el treball ‘El asombro de Mnemosine’, obtingué l’any 2.002,  el ‘Premio JUAN CERVERA de investigación en Teatro Infantil y Juvenil’, que atorga Assitej-España.

Donats el seu interès i complexitat, hem previst un apartat especial en aquest blog.