Aquest document intenta ser un reconeixement a totes aquelles persones, anomenades ‘autor’, que, conscients de l’escassa recompensa que aquesta dedicació acostuma a retornar, han dedicat el seu temps i el seu esforç a investigar i a escriure peces teatrals per a ser aplicades a la dinàmica quotidiana de l’Escola i dels àmbits terapèutics, en benefici de alumnes i usuaris i de professors i professionals que les vulguin aprofitar. Podria afegir molts noms, però posaré aquells que contínuament han representat per a mi, una guia i una aportació de coneixements i experiència: Luis Matilla i Miguel Cobaleda.
El desprès estímul rebut de María Pilar Romero del Río o José González Torices.En ells personifico aquesta imatge de generositat i de recerca, conscient que per sort, són molts més aquells que hi aporten aquesta entranyable contribució.
Així mateix, personifico la feina d’investigació sobre aquest terreny educatiu i teatral, en les persones de Isabel Tejerina Lobo, María Isabel Lozano i Berta Muñoz Cáliz
Sobre Mony Hernández, cal dir que res de tot això no hagués existit si ella no m’hagués esperonat a escriure ‘Història d’una cirera’, la primera obra d’aquest breu catàleg, per després portar-la a escena ella mateixa ni tampoc hagués existit res, si no hagués passat que, més tard, entreveiés l’adequació de les meves obres a l’entorn terapèutic, propiciant i dirigint el muntatge de l’obra esmentada i de ‘Jonàs, Jonàs’ al Pabellón de Crónicos del Psiquiátrico de Salamanca durant els anys 1.990 i 1.991.
Tan sols se li poden comparar Kike Fernández, amb la seva insistència perquè transformés en articles les meves consideracions que hi sortiren durant les afables converses a casa seva de León i els responsables de la revista Ñaque de Ciudad Real que el publicaren.
Tot aquest meravellós enigma es resol perquè hi ha professors convençuts i entusiastes. La llista seria molt llarga, més llarga encara: Gemma Magallón, Lluïsa Casas, Eugenio Escura, Alberto Morate, Josan Montull… y ara, Sherezade Zedira.
Ficats ja en el terreny de la Teràpia, Sònia Usan i Esther Henar personifiquen l’acollida del meu treball a l’ABD com un element més de l’atenció a les drogodependències.
Sònia és la coordinadora de tallers del CAS de Sants; va propiciar les condicions adients per a que poguéssim dur a terme el taller sobre poesia de García Lorca en què es basa ‘Vivència lorquiana’, el recital que ‘Chica’, Roger i jo portem ara a les escoles.
Esther és la responsable de la Sala Baluard. Gràcies a la seva amabilitat, he pogut davallar els esglaons més profunds i necessaris per a tocar de peus en terra davant del col·lectiu i la circumstància que atén. Amb ella crec haver aprés a la meva edat, que, si bé l’ésser humà té els recursos per a resoldre quasi tots els esdeveniments de la seva vida, no és menys cert que el petit espai que hi ha entre aquest ‘quasi’ i el ‘tot’, conté quasi tota la magnificència i les misèries que inunden el món i que paga la pena lliurar-se en cos i ànima a treballar per aquest espai aparentment petit, però realment incommensurable i punyent.
Mª. José Leal i Montse Mir són també un record inesborrable de la Sala Baluard.
Pel que fa als voluntaris que m’han acompanyat, Mª. Ángeles Herrero i Mertxe Lázaro. La seva companyia i la contribució dels seus coneixements i entusiasme han fet, sens dubte, més grat i més encertat i factible el meu Taller de teatre al CAS.
Però hi ha i han hagut moltes persones més.... Per suposat, molts mestres i els amics, com Eugenia Navajo, Josep Mª. Font, Martín Curletto, Lin Mo, Roger Lindegren, Anna Mª. i Miquel Àngel o Matilde i Jesús o Nuri i Dídac Amat o Paco i Carminya o Pili i José Luís o Manolo i Carmina i Amèlia, germans, fills i néts i Mª. Manuela, que han permès el debat continu de les meves idees.
En definitiva, els treballs inclosos en aquest document s’adrecen de forma especial, al reconeixement de la funció de l’autor de Teatre Escolar i a proclamar la utilitat del text teatral i, en general, de la paraula dita per un altre com una eina educativa i de rehabilitació i reinserció a la nostra societat. El teatre basat en el text és una eina útil i l’antic costum d’agafar una obra del prestatge de l’escola o d’un espai d’atenció terapèutica i prendre la decisió d’escenificar-la amb els alumnes i altres possibles participants, assignant a aquesta feina interdisciplinària el màxim dels nostres coneixements, sensibilitat i experiència, en el lloc que tenim a mà i amb els mitjans que hi disposem, és sempre una decisió beneficiosa i extraordinàriament pràctica.
